Aiguamolls de l’Empordà

251
© Albert Roca
© Albert Roca

Han passat 35 anys d’ençà que es van declarar protegits els Aiguamolls de l’Empordà, i costa de creure que el determini de conservar salicorniars, extensions de canyís i llacunes infestades de mosquits aconseguís imposar-se a la febre urbanitzadora de l’època, que no era qualsevol cosa.

Han passat 35 anys, i és clar que no s’han aturat les transformacions a la comarca: autovies fastuoses per anar a parar a una botiga de matalassos inflables, rotondes monumentals a l’entrada de viles mil·lenàries, parcel·les rurals incomunicades per risc d’atropellament. I una remor de fons. Remor d’avioneta, remor de vehicle de gran tonatge.

Al desdoblament i a l’eixamplament de vies, a la massificació generalitzada, hi han contribuït esforçades empreses d’obres públiques i riuades de turistes, així com nouvinguts barcelonins, exploradors metropolitans i ciutadans del món diversos i mescladissos, empesos per la casualitat, per la conveniència o per la impressió que hauria estat més d’acord amb les formes de la seva ànima néixer amb els cabells despentinats per la tramuntana. Tothom hi ha posat el seu gra de sorra, potser sense adonar-se’n.

De manera sorpenent, l’interès turístic de la comarca no ha minvat a mesura que l’ecosistema s’ha anat fent malbé, ans al contrari. Cal pressuposar que, en arribar a un cert nivell de degradació, aquest model es podria capgirar com un mitjó, però ningú no sap on se situa el punt d’inflexió, o sigui que, de moment, si en aquells terrenys s’hi poden construir unes quantes naus industrials o una altra granja de porcs, per què no fer-ho?

A mesura que ha augmentat la pressió humana al voltant de l’espai, ha augmentat la importància de l’espai com a relíquia. Malgrat que les seves fronteres no s’hagin vist alterades, el fragment protegit ha esdevingut cada vegada més senyalitzat, vigilat i concorregut. Les mateixes bestioles que hi habiten tenen problemes de convivència, perquè a l’altra banda dels rètols oficials que n’assenyalen els límits, les probabilitats de sobreviure tendeixen a zero.

Tot plegat, però, no fa sinó subratllar la importància que va tenir en el seu moment la salvaguarda de les maresmes empordaneses, o dels seus vestigis, perquè l’afany de dessecar-les ve d’antic. El paradís s’ha anat fent petit, però quina esgarrifança de pensar que allà on encara s’hi veu un grup de xarrasclets endormiscats s’hi podria trobar amarrat un iot de vint metres d’eslora.

El lloc existeix, de costat amb un possible debat tècnic sobre els motius, locals o globals, que puguin explicar la davallada del nombre d’anàtides hivernants, de limícols en migració o d’aquesta o aquella altra espècie nidificant.

El lloc existeix, i és remarcable que les zones de Reserva Integral no puguin ser trepitjades. En certa manera, la declaració implica que l’existència d’aquests indrets és desitjable per si mateixa, malgrat que ni tan sols sigui possible fer-hi una visita. És capaç d’existir allò que no pot ser observat? Per tal com s’obvia la paradoxa, s’atorga a la terra un caràcter sagrat.

Els Aiguamolls de l’Empordà són, doncs i també, una creença, una entitat abstracta sorgida de la imaginació col·lectiva. Persones enemigues adoren la mateixa divinitat. Persones que no es dirigirien la paraula si ensopeguessin l’una amb l’altra al tombant d’un corriol, se senten convocades per la mateixa crida. Persones inseparables ho fan d’igual manera.

Cada persona conserva una noció d’aquesta entitat abstracta, codificada amb agents químics dins del seu sistema d’atencions. I, si bé és cert que això mateix es podria dir a propòsit, per exemple, dels polígons industrials de la Jonquera, el cas és que no s’està dient a propòsit dels polígons industrials de la Jonquera.

Gairebé tot ho comptem en base 10, amb algunes excepcions, com ara els ous, que els comptem per parells quan pertanyen als humans i per dotzenes quan deixen de pertànyer a les gallines. Commemorem els aniversaris múltiples de 10, i, per extensió i ganes de festa, els múltiples de 10 partits per 2.

35 anys amb l’aigua al cor. Incomptables records espurnegen com el sol d’hivern en la superfície tremoladissa dels estanys. Belleses que no es poden narrar ni descriure, i que ens acompanyaran sempre.