Coses que passen

77
© Albert Roca
© Albert Roca

Prova que només poden passar les coses que passen és que no en passen d’altres. Si tan atrevides són les coses que podrien arribar a passar, per què no passen?

No passa que entri un agró roig per la finestra i reciti un poema de Josep Vicenç Foix. No s’ha vist mai que passi una cosa així. Diu la mecànica quàntica que hi ha una certa probabilitat que el fet s’esdevingui, però el cas és que no s’esdevé mai.

I no és prou extraordinari tot allò que passa? Un ximpanzè que escrivís les obres completes de Shakespeare per casualitat, seria més extraordinari que un ximpanzè que no arribés mai a fer-ho? I les obres completes de Shakespeare? No és prou sorprenent que existeixin per si soles, tal com existeix l’hidrogen, com a conseqüència d’esdeveniments còsmics anteriors?

No sembla normal que en el mateix univers s’hi trobin reunits ximpanzès, planetes, cometes, cafeteres, tipografies, ascensors, gossos dàlmates i pantalons de pana. Tanmateix, després que trilions de partícules hagin estat dansant durant una petita eternitat, aquestes són les coses que han pres forma i no pas unes altres. Són coses singulars, com és singular l’esdeveniment del qual procedim, en el sentit que no devia assemblar-se gens a un univers en perfecte equilibri tèrmic.

Com? Com podrien les coses haver adoptat una altra forma?

Una partícula té unes certes probabilitats de ser localitzada en un indret. Tan bon punt hi és detectada, ja no pot ser detectada elloc més. Allò que podria passar no té temps d’arribar a existir, i és així que només existeix allò que passa. L’univers no és capaç d’adoptar formes impossibles. Passen les coses que passen.

Pel que fa a les coses que no arriben a passar, podria semblar que ens són alienes, però un full té dues cares, i entre aquests esdeveniments concebibles també s’hi troben els encerts que no arribem a tenir, de la qual cosa se’n desprèn que els errors que cometem pertanyen a l’altre grup, el de les coses que no poden deixar de passar.

A manera de consol es pot dir que, si fins i tot els paràsits intestinals tenen un lloc dins del regne d’allò possible, potser de vegades som massa severs a l’hora de jutjar els nostres errors. I encara sort que sigui possible arribar a adonar-se’n.