José Luis Rabuñal: “No es pot estimar sense conèixer”

90
Frontera
José Luis Rabuñal forma part del paisatge de la Costa da Morte. Hi estudia la natura des de fa més de 40 anys. Advocat de professió, no es defineix com a ornitòleg, però és pioner en la cerca d’ocells rars procedents del contienent americà. Ens parla d’aquests encontres i del seu inesgotable afany d’observació.

El primer observatori d’aus inaugurat al litoral de La Corunya duu el seu nom, en reconeixement a la seva trajectòria. Podríem dir que vostè és mestre i degà d’ornitòlegs?
Algunes persones em tenen una mica mitificat. Em dedico a l’observació d’ocells des de fa molts anys, en una zona molt atractiva i que era absolutament desconeguda en l’època dels meus inicis. Des que vaig començar a observar aquí, de ben jove, tenia una hipòtesi: la possible presència d’aus de procedència nord-americana a les terres que jo observava, a la Costa da Morte. Em trobava al lloc adequat en el moment just. Aleshores no existia una bona bibliografia sobre el tema, ni comitès de rareses, però jo m’havia comprat dues guies i m’havia estudiat les descripcions d’aus nord-americanes. Havia d’estar preparat per identificar-les, no volia que em poguessin passar desaparcebudes. Amb el temps, les meves hipòtesis es van confirmar. Sóc el primer observador d’unes 15 o 16 d’aquestes espècies neàrtiques a la península Ibèrica, però jo sempre dic als més joves que vaig ser pioner perquè m’hi dedicava amb molta intensitat des de feia anys, i no pas perquè fos millor que qualsevol altre.

Com va anar i què va significar la confirmació de la seva hipòtesi?
Era el 8 de setembre de 1979 quan vaig identificar aquell territ d’Alaska. En aquell moment jo coneixia l’existència de moltes cites d’aquesta mena d’ocells a les Illes Britàniques. Són aus que nidifiquen als Estats Units o al Canadà i que es desplacen cap a l’Amèrica del Sud a la tardor. A causa dels vents, algunes es desvien i es troben a l’oceà Atlàntic. Jo suposava que si arribaven a les Illes Britàniques havien d’arribar també aquí, a l’extrem nord-occidental de la península Ibèrica. Aquell dia em vaig trobar amb una espècie que només s’havia registrat sis o set vegades a tot Europa. Va ser impressionant, una observació extraordinàriament bona. L’au estava esgotada i vaig poder observar-la de prop i durant molta estona. Jo tenia els ulls plens de llàgrimes. Vaig intentar agafar-la amb la mà, però ella es va apartar i jo la vaig respectar. Tan bon punt la vaig veure menjar, vaig saber que estava bé.

Aquestes descobertes creen adicció?
Efectivament, es produeix una mena de descàrrega d’adrenalina. És un autèntic prodigi que un ocell d’uns deu grams faci un viatge tan llarg sense parades per descansar, menjar o beure! Allò em va donar un gran impuls per seguir amb aquesta activitat. En qualsevol cas, mai no m’he plantejat l’observació de forma competitiva. Simplement he treballat per demostar la meva hipòtesi. Sí que percebo que existeix i creix un fenomen de col·leccionisme d’identificacions, i el fet que viatjar sigui cada cop més fàcil (a la meva època no ho era) fa que proliferi una mena de turisme del col·lecionisme d’ocells.

Les variacions en els moviments migratoris de les aus poden ser un indicador de transformacions en l’ecosistema. Percep algun canvi destacable?
El canvi climàtic és un fet, i que això afecta d’alguna forma el nostre entorn és evident. En tot cas, el que jo aprecio és un canvi meteorològic. Aquí a Galícia, les borrasques atlàntiques que s’iniciaven al setembre amb pluges intenses i vents forts s’han retardat diverses setmanes. Això passa des de mitjan anys 90. Les tempestes es produeixen ara cap a l’octubre. Aquestes borrasques eren responsables de l’arribada de moltes aus nord-americanes: el vent les empenyia fins aquí. Ara n’arriben menys, perquè quan es desencadena la tempesta, els ocells ja han acabat la seva travessa i ja no poden ser desviats.

Així doncs, s’ha quedat sense objecte d’estudi?
De cap manera. Malgrat els meus 77 anys i la meva artrosi, segueixo sortint a observar i cada dia aprenc de la natura. La pràctica constant de l’observació proporciona una capacitat increïble a l’hora de percebre detalls. Em segueix fascinant l’espectacle de la natura. Això va lligat a una de les qualitats que ha de tenir l’observador de camp: la curiositat. La curiositat, associada sempre a la paciència, per buscar i per conèixer. No es pot estimar sense conèixer.

L’observació d’ocells el remet d’alguna manera a la infantesa?
Sens dubte. Els meus avis vivien fora del casc urbà de La Corunya, i jo anava a visitar-los molt sovint. Allò era un món completament diferent al món d’ara. Jo sortia sol a la muntanya: ningú no em va ensenyar res, en això sóc autodidacta. Sentia una mena d’instint, d’atracció per la natura. M’emocionava veure com planava un ocell rapinyaire o escoltar un pit-roig. Aleshores, és clar, jo no sabia que aquell ocell es deia pit-roig, però el tenia perfectament identificat. Per a mi era “l’ocell del pit de color teula”, i recordo que distingia perfectament el seu cant.

Què li suggereix, el cant dels ocells?
Hi ha cants evocadors. Quan sento el primer cant del mosquiter ibèric al març, un ocellet d’uns nou o deu grams que passa els hiverns a l’Àfrica, no puc deixar de pensar en els companys o amics que han marxat. És el retorn del cicle de la vida. Un dia jo ja no hi seré, però el cicle de la vida sempre torna, penso ara que sóc gran.

Què tenen en comú, persones i ocells?
Està clar que som ben diferents, però ens assemblem en alguns aspectes. Vivim en alguns espais comuns i som animals de sang calenta. Com a tals, compartim la lluita per la vida, la cerca d’aliments, de seguretat i d’amor, diguem-ho així.