No més enllà d’Svalbard

272
© Albert Roca
© Albert Roca

Van anar a petar els meus ossos al remot arxipèlag d’Svalbard l’agost de l’any 2001, un any que, si alguna vegada va ser considerat el més futurista de tots els anys, a l’hora de la veritat va ser l’any del llançament del Windows XP.

Svalbard és l’últim beneficiari del corrent temperat que s’origina al golf de Mèxic i que banya l’Europa atlàntica. Vist sobre el planisferi, diries que hi deu fer més fred que a la cara oculta de la Lluna, però no n’hi ha per a tant. L’estiu a Svalbard ve a ser com l’hivern a Camprodon. Si fa fred, t’abrigues.

Longyearbyen, la capital, és la població més septentrional del planeta. I bé? Cap de Creus és la punta més oriental de la península Ibèrica, i no et desmaies ni quedes commocionat quan hi arribes.

Els habitatges unifamiliars de Longyearbyen es multipliquen en bateries policromes, de costat amb construccions d’aspecte fabril i enormes canonades per al desguàs i el subministrament energètic. S’hi percep un desordre acollidor. A la mateixa postal hi caben l’església, el cementiri i la central termoelèctrica.

Pot passar, si viatges sol, que et sentis sol. Persones que s’identifiquin amb Hans Castorp farien bé de considerar destinacions turístiques més alegres, com ara Sant Andreu de la Barca, que ja va sent hora que obtingui el reconeixement turístic que es mereix. Altrament, en un balneari seran més ben ateses.

Jo viatjava, per motius que no vénen a tomb, amb l’única companyia d’uns binocles de butxaca que produïen una imatge doble, triple, quàdruple, fosca i borrosa. “Quina bella cosa serà contemplar la gavina d’ivori amb aquest calidoscopi”, em vaig dir per consolar-me.

I la cosa va ser bella, en efecte, quan la vaig localitzar. Aturada en un contenidor de transport marítim de color blau de Prússia, a través de diferents capes de deformacions òptiques que anaven de l’experiment cubista a la psicodèlia, allà estava ella. Reflexionava sobre assumptes de gavines, suposo, i, així que va arribar a una conclusió, se’n va anar sense ni mirar-me, amb la intenció presumible de passar de la teoria a la pràctica.

En la peculiar atmosfera de Longyearbyen, que es transforma en una calma tensa durant les hores de sol nocturn, el sit blanc és la cosa més semblant a un pardal que s’hi pot trobar, i, de fet, l’únic passeriforme que s’atreveix a visitar l’illa. El territ fosc, per la seva banda, sembla interpretar un paper de tórtora domesticada mentre passeja per l’asfalt o s’estarrufa dalt d’una teulada de zinc. Es fa estrany observar aquestes espècies en un entorn humanitzat, gairebé urbà.

El xatrac àrtic, l’ocell que signa un rècord migratori viatjant cada any de pol a pol, nia en esplanades de grava dins del fiord. Gavinots i paràsits depreden els polls que corren desatesos, mig orfes, entre els còdols. Costa d’entendre que n’arribi a sobreviure un de sol.

Els ocells del regne glaçat d’Svalbard no tenen, en general, gaire por de les persones, i bé pot ser que no arribin mai a desenvolupar-la, perquè abans seran exterminats, tal com solen ser-ho les criatures ingènues o massa confiades.

En tot cas, mentre duri la confiança, es poden produir encontres inoblidables. No trobes a faltar els binocles quan pots observar l’ànec glacial a ull nu, sense intermediaris, amb la mateixa proximitat que l’animal hauria tolerat d’un ésser humà primitiu, la qual cosa et converteix, en certa manera, en un ésser humà primitiu.

Són pocs els ocells que han arribat a adaptar-se a un territori on ni tan sols els víkings, soferts i voluntariosos com eren, van mostrar interès d’establir-s’hi. Ens podem figurar les seves cares d’esglai quan va arribar la nit perpètua i van comprovar que no acumulaven sinó probabilitats de contraure una depressió col·lectiva. Amb les seves naus grinyoladisses van fugir a tot drap d’aquelles costes desangelades, per passar definitivament a la història, és a dir, a la Viquipèdia.

Segles més tard, no semblen precisament eufòrics els treballadors russos de la població minera de Barentsburg, i cal suposar que no tenien cap alternativa laboral quan van acceptar precisament la que els va dur fins aquell indret. Disposen d’una mena de pavelló esportiu on s’hi poden escoltar diferents tipus de silenci abissal, i, segons com, la remor de la teva pròpia ànima. De tant en tant tombes la vista per damunt de l’espatlla, no fos cas que alguna cosa capaç de desplaçar-se sense fer soroll se t’acostés per darrere.

En blocs austers d’obra vista, a l’ampit de les finestres, les gavines de tres dits hi instal·len els seus nius. No hi havia altres llocs al món, que van haver d’anar a escollir aquella filera de rajoles, on a dures penes s’hi poden aturar sense haver d’adoptar postures contrafetes. Progenitors i descendència es disputen el dret de romandre en el lloc menys confortable. Es diria que l’estructura del niu es manté adossada a la finestra gràcies a una quantitat important d’esquitxades excrementícies. Si es tractés d’un grup de persones, algú podria interpretar-ho com un espectacle avantguardista.

I és que complicar-se la vida no és patrimoni exclusiu de filòsofs i violinistes professionals. Complicar-se la vida és la cosa més natural del món, i sovint comença a complicar-se de debò a l’hora de triar un lloc on viure. I si al veïnat de la teva elecció s’hi poden presentar óssos, haver-ho pensat abans.

L’any 1974 els cinc països circumpolars van signar un acord de protecció per salvar l’ós blanc de l’extinció. Avui és prohibit acostar-s’hi, destorbar-lo o organitzar expedicions amb la intenció expressa d’observar-lo. Mentrestant, Noruega segueix ocupant primeres posicions en el rànquing balener mundial, cosa que, si no és natural dir de passada, què és?

L’ós blanc fa moviments erràtics i pot aparèixer esporàdicament en qualsevol lloc. De seguida que t’allunyes del nucli poblat t’adones que ets extremadament vulnerable. En tot l’arxipèlag no hi creix ni un sol arbre. Els únics troncs que s’hi poden trobar són els que arriben amb la marea des de Sibèria. En tot cas, de què et podria salvar un arbre de Nadal plantificat enmig de la tundra?

S’aconsella, en ser perseguit pel més carnívor dels plantígrads, anar deixant caure peces de roba mentre duri la carrera, per tal de guanyar temps: els óssos són tan curiosos que no poden evitar d’aturar-se a inspeccionar aquestes despulles.

L’escenari és grandiós. Voldries caminar en direcció a l’infinit, traspassar totes les fronteres. Cada animal salvatge concentra una gran quantitat d’ésser. Una guineu àrtica t’observa des de la distància, gira cua i desapareix enmig de la boira. És un individu, i l’observes com a tal, més que no com a representant anònim de la seva espècie.

Amb un respecte vigilant anticipes cada petjada sobre la torba. Reculls una flor de cotó silvestre. Reculls un grapat de fòssils de petxines. El sol giravolta com una baldufa en el zènit. Sempre és migdia. Perds l’orientació cardinal i la noció del temps. Et vénen al cap preguntes relacionades amb l’eternitat, amb els problemes personals d’Adam Pontipee, amb la solitud d’una sonda extraviada en l’espai interestel·lar.

En ple dia somies amb fulmars, frarets, gavotins i somorgollaires alablancs. Ells es deixen bressolar en les aigües de plom sense dificultat, mentre la teva embarcació és a punt de naufragar cada cop que l’envesteix una onada. Si perds l’equilibri i caus a l’aigua, moriràs d’hipotèrmia en qüestió de deu minuts.