Què és això d’anar a mirar ocells?

372
© Albert Roca
© Albert Roca

Anar a mirar ocells és, entre altres coses, una manera de vigilar-te a tu mateix: no et pots inventar els ocells que no has vist. Hi ha normes implacables, però s’han de considerar profitoses, perquè ens protegeixen de la lletjor per tal com ens protegeixen de la mentida, tant si viatgem sols com si ho fem acompanyats.

Anar a mirar ocells es distingeix d’altres activitats recol·lectores per la naturalesa immaterial de l’objecte de cerca. Un boletaire en té prou de mostrar un grapat de múrgoles per demostrar que ha ensopegat amb un grapat de múrgoles. L’observador d’ocells, en canvi, guarda imatges borroses dins del seu cervell i n’ha d’he fer una transcripció verbal si vol compartir-les. Per exemple: “Forma oblonga de color grisós amb elongacions punxegudes una mica més clares”.

Tret que disposi d’alguna mena d’aparell per enregistrar aquestes imatges, i que aconsegueixi utilitzar-lo amb èxit en el moment just, el compromís de l’observador amb la veritat és qüestionable per defecte. D’altra banda, fotografiar ocells és com muntar mobles amb instruccions impreses: més difícil del que sembla.

Per dir-ho sense signes de puntuació: una persona equipada amb un barret que té una coloració adequada per apuntar-se a un safari descriu de memòria les formes d’allò que considera que es corresponia amb el pit d’una femella de falcó cama-roig aturada en una torre elèctrica d’alta tensió. Que això sigui una conseqüència de l’evolució de l’univers és molt estrany. En aquest sentit, però, anar a mirar ocells no és diferent de totes les altres coses de l’univers. Fer servir una màquina grapadora és igual d’estrany. És estranyíssim.

En tot cas, sense anar tan lluny, observacions controvertides poden sobreviure tertúlies infinites, malmetre la reputació d’un observador en diferents graus o comportar fins i tot l’assignació de sobrenoms que després costen molt d’oblidar. Entre observadors enemistats per motius personals –els quals no són ni més ni menys nombrosos, per exemple, que els conductors d’autobús enemistats per motius personals–, les diferències passades es guardaran com punyals clavats al flanc fins que arribi l’hora d’agafar la barca.

Anar a mirar ocells serveix per oblidar-se que és el cos d’un primat normal i corrent el que s’obre camí entre la malesa i resta a l’aguait enmig de les canyes. En això s’assembla a totes les activitats que l’ésser humà considera elevades, com ara escriure poesia, fer càlculs matemàtics o intentar estimar-se.

Anar a mirar ocells és sempre un esdeveniment irrepetible i un nou repte, i en això s’assembla a les activitats esportives. En la mesura en què la troballa i la identificació d’una espècie desitjada representen la consecució del repte, el cervell secreta substàncies que proporcionen plaer. Per aquesta banda, l’activitat involucra processos químics complicats i té un component addictiu.

Anar a mirar ocells és també una manera d’entrar dins d’un parany per voluntat pròpia. Anys a venir, recordaràs amb nostàlgia les emocions d’aquell dia, i serà dolorós pensar que el temps ha volat tan ràpid.